Entrevista Mònica Ramoneda.

Café El Coro. Al Vespre.

Entrevista. Tiene un origen etimológico que se remonta al francés medio “entrevue”, que a su vez proviene del verbo “entrevoir”, que significa “vislumbrar” o “ver a través”.

Me encuentro con Mònica Ramoneda en El Coro de Vilafranca del Penedès. Creo que ambos estamos un poco nerviosos. Quizás porque una entrevista puede ser un coñazo o una chingonería. Y afortunadamente fue lo segundo. Pasadas las primeras formalidades, el relato se va construyendo con palabras que se van armonizando. Y entonces ya estamos platicando. Con un par de chelas, casi como en una cantina. Y el tiempo fluye.  Se van dibujando las anécdotas, las emociones, los recuerdos y las esperanzas. Y reímos. Que es bueno reír. Y vislumbrar, que también es bueno.

En quin moment estàs actualment?

A nivell personal el que t’explicava estic en un moment de cerca, de canvi en l’àmbit professional. Inclús de replantejar-me que vull ser quan sigui gran per què ja soc gran, però encara no ho sé. I una mica això intentant… odio la paraula reinventar-se, però sí que vull redefinir-me. La vida m’ha portat a estar en una agència de comunicació científica i estic bé, però no em vinculo amb la feina que faig llavors necessitaria tornar al món social a on havia estat abans. Llavors això el meu moment actual es tracta de trobar un lloc que em dugui de menjar i que em dugui vinculació amb la feina perquè ara mateix és arribar els dilluns i esperar que arribi el cap de setmana i no m’agrada perquè a mi m’agrada treballar, llavors és una mica intentar trobar això. A nivell personal és el que m’està ocupant més ara mateix. Després hi ha també els fills i tota la resta de coses…

Per què abans què feies que parlaves del món social.

Si jo parlo del començament de la meva carrera sí que vaig estar, de fet vaig estar entre Mèxic i Guatemala uns molts anys en temes de recuperació de la memòria històrica amb organitzacions allà i era una feina que m’agradava moltíssim. El que passa és que es podia fer en aquella època perquè no tenia despeses afegides. I després aquí a Catalunya és més difícil trobar feines en aquest sentit que et permetessin independitzar-me, crear família… doncs és precisament per això vaig anar derivant cap a gabinets de comunicació ((Incomprensible)). Però jo crec que on més he gaudit és en projectes de vinculació social i és això el que costa de trobar.

És difícil…

I suposo que et fas gran i ja no ets tan idealista com abans, vull dir que ja li veus molt els peròs a moltes coses i abans et podies engrescar molt ràpidament en projectes i ara la part fosca la veus abans i això fa que no et posis tan fàcil. Està bé perquè detectes la part fosca més ràpid, però també està malament perquè doncs ja no t’engresques tant a les coses. Vull dir que fins que no et poses però el món de la cooperació té molt part fosca. Jo de fet ho vaig deixar perquè vaig dir fins aquí perquè veia coses que no m’agradaven… però també hi ha l’altre perquè que sí que et dona per posar-te.

Unes petites pinzellades biogràfiques… on vas néixer, com vas néixer, part natural…

 Sí o no…?

Vaig néixer a Barcelona, al barri de Gràcia. Els meus pares són de Gràcia de tota la vida, el part diria que va ser natural i soc la mitjana de tres germans. Vivíem a Gràcia, el que passa és que l’escola era al barri del Guinardó, era la primera escola pública catalana a Barcelona, llavors els meus pares tots progres van apostar per allà. Vaig passar la meva infància en aquella escola, era una escola molt petita.

Vas a Barcelona, els pares continuen a Barcelona?

Si, a Barcelona hi ha els meus pares, ma germana, mon germà viu a Sant Cugat del Vallès, al costat. I la meva àvia és encara viva, noranta-nou anys farà… si vaig es per veure’ls. De fet, jo crec que fa que no recorro Barcelona o el barri caminant o així mogollon. Sí, perquè vaig a veure a la família i torno. És que jo mai vaig ser gaire de ciutat. Sempre vaig voler marxar de Barcelona. Els Meus pares tenien una casa d’estiu a Moià que és un poble de la Comarca de Moianès, abans no era comarca i ara ho és. Està com entre Vic i Manresa i allà anaven tots els estius i allà vaig fer una colla d’amics molt gran. Llavors la meva vida social tenia molta força a Moià i a Barcelona no em sentia a gust. Sempre pensava, marxaràs de Barcelona a la que puguis. Jo hauria volgut anar a estudiar fora, però vaig escollir periodisme a l’Autònoma, per tant, encara vivia amb els meus pares i llavors quan vaig conèixer a l’Enric també el tenia ganes de marxar. Crec que la millor decisió que he pres a la meva vida és marxar de Barcelona.

A Vilafranca?

És Vilafranca una mica per casualitat. Buscàvem sobretot apropar-nos a la feina d’un dels dos. L’Enric treballa al Parc del Foix miraven o Vilafranca o Vilanova i el pis que més ens agradava estava a Vilafranca, i per això estem aquí, però si ens hagués agradat més un de Vilanova hauria estat all. De fet, la idea inicial era, això ho fèiem quan tot just estava embarassada i llavors era fem un primer any a Vilafranca, però acabarem anant a viure a un poble petit o a una masia. La idea era anar a lo rural més autèntic. Però dèiem a veure serem pares novatos, no ho fem tot de cop perquè potser no som tan neuronals com ens pensem i llavors ens vam trobar tan bé aquí a Vilafranca que ja no, que ja ens ha agradat vaja. Després ens vam separar i jo ja em quedo a Vilafranca, ja no marxo, als nanos ja s’han afincat aquí.

Es viu bé aquí a Vilafranca.

Si és com la mida ideal, vull dir que no és molt pobla i a la vegada tens més privacitat que a un poble petit. Llavors jo crec que està bé. Jo estic superbé aquí. El fet de sortir i que en dos minuts pots tenir camp… Tu ets del DF que t’he de dir però és que jo a Barcelona m’agobiava. Jo crec que jo tinc un punt de claustrofòbia perquè necessito…

Aire

Si si

Et sembles a tu mateixa de petita?

Que si em semblo… no, jo crec que he canviat bastant. Bueno. Potser em semblo a la petita petita potser més. L’adolescència per mi va ser molt puta, ho vaig passar molt malament. Vaig tenir molts problemes i a més jo era molt introvertida i molt acomplexada i molt d’això. I jo crec s’ha anat transformant…

I a la més petita?

Si a la més petita si perquè era bastant… no vull dir molt terremoto, però si era més vital, si amb més energia com si diguéssim.

Des de quan escrius?

Escriure. Jo crec que des de petita ja. Llibretes en tinc per donar i vendre. Llavors com que vaig viure en diferents llocs com 4 o 5 anys van ser, set mesos a Guatemala, llavors tornava a fer diners i marxava. Hi ha moltes llibretes, molts diaris. Escrivia moltíssim. Però escriure per mi. I així ficcionat, havia fet alguna intentona, tenia projectes. O sigui jo volia ser escriptora, però mai en sabia. Vull dir és difícil fer un llibre. Internament és un llibre que va sortir una mica per casualitat. Vull dir que no. Em vaig sentir orgullosa de ficcionar de fer una cosa grossa, també era el moment no? Va ser al confinament que ho vaig escriure. El moment era tan diferent que llavors vaig poder. Ho havia intentat moltes vegades. Tinc moltes novel·les començades que allà s’han quedat perquè soc incapaç de passar de la pàgina 20, ja ja no surt més i això. Però escriure així per mi o relats curts molts. La cagada va fer escollir periodisme pensant que trobaria sortida aquestes ganes d’escriure. Vaig estar uns anys a mitjans de comunicació i vaig fotre el camp perquè no m’agradava.

Massa voregin?

Sí i massa sense sentit. També vaig estar sempre a mitjans digitals on quasi que és més important la rapidesa que el contingut. Llavors maten les històries perquè no és una història que puguis fer reportatge de profunditat o entrevistes fins i tot. Era com una màquina de produir notícies i perds el gust per escriure realment.

Anecdòticament, quins comentaris, opinions del llibre t’han mogut més. Suposo que n’hi ha moltes. Comentaris que reps per Mail…

Mira, vaig estar dubtant molt de si ensenyar-li a la meva àvia perquè clar és autobiografia i a part la meva àvia ja és gran, té noranta-nou anys. Ja era gran quan jo no estava bé i no es va adonar ni que havia estat ingressada ni res no? Llavors els pares o els germans em deien no li ensenyes a la iaia perquè patirà. I al final vaig dir és que em veurà un dia per la tele que m’entrevistaren i serà pitjor. Llavors li vaig regalar el llibre. Llavors passa que cada sis mesos s’ho llegeix i el comentari és que bé que t’has endreçat la vida. O sigui el comentari és que en comptes de patir, que deien no li expliquis que patirà ho ha com naturalitzat molt. El que escric en aquell llibre no ho veu com descabellat, perquè ella també ha passat una vida prou dura. I el comentari com de què bé de poder buidar sentiments d’aquesta manera i d’una senyora que ha viscut una guerra, una postguerra, el franquisme i als seus noranta-nou anys faci aquesta lectura és xula. M’agrada perquè tothom em deia no li ensenyes, la meva família és molt d ‘amaguem les coses sota la catifa. Al final dic a veure si no li puc ensenyar un llibre que he escrit a la meva iaia i guai.

Per què tenies relació de sempre amb ella, del barri…

Sí, la meva àvia vivia al costat de l’escola on anaven. Llavors amb la meva àvia sempre he tingut molt bona relació. Poder la tenia més amb el meu avi això, és el que passa com que els homes tenen més espai. Però en morir el meu avi la meva àvia va passar a tenir un lloc important. I ara li truco cada dia i no vull que es mori mai perquè la trobaré molt a faltar… Així com comentaris de gent propera aquest, llavors també m’impactava molt, m’ha passat vàries vegades gent que no conec de res que s’apropa i et diu gràcies. O ostiac aquest llibre m’ha ajudat per entendre no sé què o quan estic sol el que li passa a més gent.

Al títol hi ha una intenció entre dues paraules…

He de confessar que no és meu el títol. No sabia posar-li títol. De fet, quan vaig entregar el manuscrit a l’editorial anava sense títol hi havia un provisional però no. Llavors el Quim Juvert de la Cultural, que va ser la primera persona que es va llegir el llibre, de fet el llibre es va publicar per què jo li vaig ensenyar i llavors ell em va dir que fort això ara ho mous no? Llavors allà va sorgir el títol. I sí que té aquest doble sentit d’internament d’estar interna en un centre i de l’interior. La putada és que no es pot traduir al castellà. Si mai algú volgués fer una versió en castellà tu com ho dius. Tinc un amic que viu al Brasil, a Sao Paulo, Bueno és d’Almeria, però viu allà perquè la parella és d’allà i per practicar el català perquè no el vol perdre està traduint Internament, però encara no m’ha fet la proposta de títol, per què clar no és interno… s’hauria de buscar un altra cosa diferent.

He de confessar que el llibre en mi ha arribat en un moment, t’ha de remoure i no necessàriament positivament i em va remetre al moment de la meva separació. Per moments a la lectura ho vaig passar malament. Que està bé perquè és una mica catàrtic. Soc un mal lector, no llegeixo gaire. Soc d’agafar tres llibres alhora i amb el teu ho vaig fer de principi a fi.

Després deies que et mous en altres registres. Relat curt? Què t’agrada?

Ara? Bueno jo escrivia molt a nivell personal per organitzar-me les idees sempre escric. I ara estic intentant fer una novel·la, de fet l’havia donat per acabada, però en fer-li un altra lectura estic intentant fer la segona novel·la. Però això és un rotllo que potser no devia ser així. Jo sempre volia ser escriptora, però clar, ara no sé si soc escriptora o soc algú que ha sigut capaç d’escriure la seva vida, d’escriure un moment difícil de la seva vida i és això. He sigut capaç d’escriure aquest llibre perquè és la meva vida. Però ara vull demostrar-me que soc capaç d’escriure una cosa que no sigui la meva vida. Qualsevol llibre té part de la vida del que ho va escriure i no dic que ara vull escriure sobre la guerra de les galàxies, però que no sigui tan clarament un exercici de… és que clar Internament eren els mails que li enviava a la psicòloga, el que passa és que ho faig ficció. Llavors em vull demostrar que soc capaç de poder escriure una història de ficció aportant de mi la part que hagi d’aportar però de ficció. I consta un huevo.

Has passat de la pàgina 20.

Si si la tinc son com dos històries que se m’han trepitjat. He de sacrificar algun personatge o equilibrar més les històries i no tinc… doncs el que et passa a tu, no tens temps. Treballes tot el dia, després vas de bòlit i quan tens temps no et ve de gust posar-te a escriure i m’encantaria poder fer un parón que pogués tenir quinze dies per dedicar-li a això llavors ja podria dedicar-me als vespres, però necessites tenir aquesta dedicació exclusiva.

Que sí que vas tenir a Internament.

Clar, clar, clar. Internament era una època raríssima. És això ens acabaven de separar amb l’Enric. Encara no tenia casa. Estava dormint a casa dels seus pares i llavors era molt rar. Ell venia a les tardes per estar amb els nens, llavors jo no podia sortir, però me n’anava a l’estudi i em centrava en això. Però car això no tornarà a passar o espero que no. Però aquest parón vital que et permeti…

Sí, això va ser una grieta…

Sí, si la cosa és saber que tens moltes hores al davant per dedicar a… a l’igual a nivell de producció només escrius una hora, però necessites tenir molt més d’una hora per poder escriure una hora no sé si m’explico. I clar, ara arribes als vespres i dius tinc una hora, però no, no t’hi poses i això serà difícil d’aconseguir.

I la criança?

La criança bé. L’Adrià farà 9 i la Violeta en té 12. La criança. A mi m’agrada molt ser mare. Vull dir és una de les etapes més felices. Quan els nens eren petits petits jo estava exultant perquè era com una lleona que cuidava les seves cries i ara, cadascú té les seves històries, però a mi em seguis agradant. Vull dir, em segueix agradant molt. La Violeta et fa sentir orgullós, veus que les coses van bé, que la separació no ha desestabilitzat excessivament llavors et tranquil·litza. L’Adrià ens està fent patir perquè ha tingut alguns problemes. Sobretot et fa patir perquè saps això que projectes amb els fills suposo que tu també ho fas llavors no vols que li passi, és un nano molt introspectiu i hermètic i ha tingut algunes crisis d’ansietat i jo ja m’en vaig tres pobles més enllà i penso que a lo millor serà com jo que no sé què. I t’adones que quan les coses van bé tot va molt bé, però quan hi ha algun patiment fa patir molt realment. Però en principi està ben encaminat i la cosa ha d’anar bé. I no porto gaire bé tot i que la separació ha sigut prou plàcida, però porto fatal perdrem la meitat dels dies dels meus fills. Ho porto fatal. I mira que ja fa 4 o 5 anys que estem separats i no, ho segueixo portant fatal i ens truquem cada dia, però no, no, les setmanes que no els tinc amb mi… és que els hi passen tantes coses amb un dia. I encara que els hi truquis no se’ls acudirà explicar-te aquella ocurrència. Llavors sí.

Quelcom en aparença trivial té una transcendència per ells i passa en aquell espai.

Sí, si això és dur. Sí, de fet la relació amb l’Enric no s’aguantava per enlloc i era evident que ens havíem de separar i jo em resistia pel que implicava. Doncs això vol dir que ens hem de partir els nens tio. Que no, que no que jo els vull tenir tot el temps per mi i això encara em costa.

I veus una mica el pati que dius encara sort que hi ha gent… i veus que fer aquest impàs de manera responsable…

Si perquè clar has de prioritzar-los a ells.

Sí, sí.

Però és difícil. Vull dir que te n’alegres que tinguin un pare implicat i que d’allò. Però que si pogués els tindria tots jo. Així i tot no voldria això per ells perquè jo vull que tinguin un bon pare i per sort el tenen. L’important és que està funcionant.

I a part de la criança quines són les teves lluites actuals.

Bo, una lluita principal és l’habitatge que estic amb Labastida i la lluita d’arribar a final de mes perquè quan et separes també baixes tres classes socials cap avall i realment surten més diners dels que entren. Llavors no estic en un punt sostenible econòmicament, és la lluita aquesta de trobar la manera i jo no necessito grans luxes, però vull poder pagar la classe de violí a la Violeta i aquestes coses. Llavors és una mica això. I on estic socialment vinculada és amb Labastida. Vaig fer una petita intrusió a les últimes municipals amb el grup d’Esquerra Republicana, però va ser per les municipals i ja està. La meva vinculació no serà a través d’un partit polític perquè implica menjar-te moltes coses que em vull menjar i des de moviments socials estic més còmode.

Com ets com a mare tu?

Com a mare? Pot ser que li preguntis a la Violeta com em troba. Òstia no sé. Jo soc molt patidora. El que passa és que crec que com he tingut una mare tan patidora que m’ho ha transmès tant i això ha putejat bastant i he deixat de fer coses perquè patia intent no actuar gens així. És clar, el patiment va a dins. Però encara són petits i encara no forcen tant la màquina de patir. La Violeta va a l’institut i quan l’Enric plantejava que pogués anar des de casa seva a l’hospital fins al Milà caminant de moment al matí per exemple prefereixo que encara l’acompanyis en cotxe, al migdia tornar. Però no perquè li pogués passar res, però sé que algun dia algun tio o algun nen la increparà i encara és tan innocent que pateixo que sé que li passarà com ens pot passar a tots i a totes, però sobretot a les noies i sé que algun dia un tio li dirà qualsevol bessanada no? I no em dona la gana que li passi ara. O sigui que em costa veure que d’aquí a poc començarà a veure que el món no és tan bonic com s’ho imagina. I per la resta no sé, jo crec que la nostra generació ja juga molt més amb els nens que el que els meus pares jugaven amb mi. Ara cada que tens als nens jugues amb ells i és guai, sí. Crido més del que voldria cridar també. Pensava que no cridaria i sí que crido. Tot i que et prometis continues cridant. A veure, fa por l’adolescència. Fins ara ha sigut fàcil.

Sí?

Sí, a mi l’adolescència em fa, si. Perquè ja no serem els seus ídols. Tot el contrari.

És el que diuen els llibres i l’experiència que baixes del rànquing.

Exacte si.

O bueno estàs d’un altra manera.

Sí, sí. Soc molt insegura també, llavors em fa por que no tinguin la confiança per explicar-me si mai no els passa res aïllo que passa que veus a les notícies que algú els molesti, que algú abusi o no sé què, o que prenguin alguna droga. Espero aconseguir que tinguin la confiança per explicar-m’ho. Espero aconseguir-ho però acollona.

Mira fins i tot abans ho deies som una generació que juga més amb ells, però també som una generació més conscient d’aquest diàleg. És com que abans els pares no compartien tant, tu estaves allà i la comunicació era la que tenien amb les seves eines per fer-ho. Però ara com que tenim més el patiment és més gran.

A veure. Bueno i que tenen un món molt inhòspit també. Vull dir que suposo que nosaltres també ho teníem, però ara s’han d’enfrontar a moltes coses.

El seu apropament al teu llibre com va ser?

Els nens?

Sí, com va ser. Saben que tens un llibre.

Sí saben que hi ha el llibre. La Violeta demana per llegir-lo i li dic que encara no que quan sigui més gran. La temàtica la saben. He passat com molt de puntetes al moment de dir que és una autoficció, és una autoficció no una autobiografia, però quan arribi quan la Violeta que serà la primera que el llegirà, l’hauré de contextualitzar, de moment… és que clar l’Adrià era mot petit quan va ser tot això fa 2 anys tenia 7 anys. Feia gràcia per què quan entrava a qualsevol llibreria que hi era ell anava tot i que és molt tímid l’Adrià doncs era capaç de colar-se per l’aparador de la Kultural agafar el llibre i revisar que hi havia per què a la primera pàgina hi ha la dedicatòria que posa per la Violeta i l’Adrià no? Ell volia revisar que tots els exemplars tenien la dedicatòria i això era molt maco. I la Violeta que és molt lectora s’ho vol llegir, però li dic que s’ha d’esperar. Però per exemple no han vist entrevistes que m’han fet perquè les volia explicar millor quan ja sigui el moment. Perquè saben pinzellades d’això però no recorden. Jo vaig estar ingressada en dues ocasions. L’Adrià ni se’n recordar i la Violeta vagament se’n recorda vull dir espero que s’ho facin gaire bé perquè no sigui gaire traumàtic per ells, no se’n recorden. Per això us vull posar molt en antecedents perquè entenguin en què està basat el llibre.

A veure si serà el Pedra de tartera de Vilafranca. Llibre de lectura obligada pels alumnes.

No crec que em reporti gaires diners. Perquè no et fas mai ric.

No et fas rica?

No. Mira avui m’ha arribat la liquidació. Aïllo que cada any et pesen la liquidació i al mateix Mail et diuen si no supera els 10 euros el sumarem a l’any següent i aquest eren 14. És un 10% de cada obra… però bueno tampoc ho fas per això.

A Vilafranca no hi ha una revista, eh?

Una revista? Una revista més subversiva? S’ha intentat. Hi Havia hagut. El Quim Juvert havia fet coses. Però estem parlant d’aquesta generació que ara te sensentaipico d’anys, ja és veritat.

Es podria fer alguna cosa. Escriure de tant en tant.

Sí. Estaria bé. Tampoc estic molt ficada. No sé si des del casal popular s’ha fet alguna cosa.

Quin és el teu racó de la ciutat?

El meu racó de Vilafranca? El 20A sí. Perquè deixo els nens llavors vaig pujant.

Si és que es veu entres allà naturalment i et posen un cafè.

Si.

És el que aspirem tots, que arribis i directament et posin un cafè.

Si és el que m’agrada de Vilafranca que pesen aquestes coses. A Barcelona pots estar 20 anys al mateix bar que no t’ho posaren. Sí el 20A. A més és que els conec a la Yolanda i al Tomeu. Els conec perquè treballava a l’Ajuntament i els havia donat classes d’Internet. Després van obrir el 20A i va ser el meu lloc recurrent. Vull dir que si no hi ha gent acabes parlant. La Yolanda era una noia de serveis socials de l’Ajuntament una tia molt interesant. Aquest seria el meu racó. Després també m’agrada molt sortir cap a Sant Pau, poder anar a caminar. Jo sempre volia això des de petita i ara ho tens aquí. Abans anava més amb bici i ara vaig a caminar o córrer.

I Labastida, com va això?

A mi em fa molta il·lusió la veritat. És un repte també. La convivència serà interessant de portar però està sortint un grup molt xulo. Com que som un grup molt multigeneracional i així. Jo estic molt il·lusionada. Fins ara patia molt perquè econòmicament no seria tan viable, de fet a mi em costa arribar-hi, però encara esperem que baixin una mica quotes. I en tot cas el que t’aporta de pertinença a un projecte. De convivència…

Més comunitari.

Sí i de sensació de pinya. Perquè de fet la meva àvia amb noranta-nou anys ara la foten fora. Estava de lloguer en un pis i ha rebut un burofax i al final de mes la fan fora es veu que foten l’edifici a terra amb noranta-nou anys. Porta 40 i pic d’anys en un pis que són amics de la família, la meva àvia els cuidava els nens i els tios s’ha venut l’edifici i zero humanitat per enlloc. No s’ha venut per necessitat per què estan forrats de pasta i saps que la senyora que et canviava els bolquers quan eres petit, que té noranta-nou anys et pots esperar un any dos anys i ja t’ho vens? La meva iaia està, jo tinc por que no ho sobrevisqui per què… l’hem trobat un pis, hem tingut molta sort que és el doble de car, però entre tots ho pagarem, però el fet de moure’s amb noranta-nou anys com empaquetes la vida. Ahir l’ajudava a fer capses només es volia endur la roba perquè deia me’n vaig a morir-me. No iaia. Deia els plats, la coberteria aïllo més del dia de Nadal no cal que l’agafis. No iaia si el tenies aquí ho hem de guardar. Ella està com si al seu cap només s’hagués de fer una maleta per anar a una residència i allà a morir-se. Això em cabreja. Llavors tenir un projecte que blindes una mica que això pugui passar doncs a veure espero que tot vagi bé.

Tu rius, rius molt?

Que si ric? Em diuen que soc seria, però jo crec que no.

No dic si eres seria.

Tinc l’etiqueta que soc seria. Jo crec que sí, que ara sí que ric. Porto a sobre un sentiment de culpabilitat perquè quan jo vaig estar molt malament en anys clau dels nens quan eren petits… em va matar un dia la Violeta que em va fer un comentari que em va dir ara, quan ja havia passat tot com si diguéssim em va dir Mama ara ja no només rius quan jo et miro sinó que rius encara que no et miri. O sigui que una cria de nou anys s’havia adonat que jo feia l’esforç de riure quan estava amb ella, però que si no estava seriosa. I és com que hòstia, merda com que realment ho captaven.

Bueno i que tingui la capacitat de poder dir-t’ho i tenir un moment molt específic tan clar.

Sí, però jo crec que ara ric i somriu.

T’agrada cuinar?

No, no, faig cuina de supervivència i gràcies.

No dic que sigui un atribut eh!

Tinc un amic que és encara pitjor. Ell diu que faria una pastilla que te la mengessis i t’alimentes que no calgués pensar res més. Jo no crec que arribi a aquest extrem, però la cuina no.