Entrevista Mònica Ramoneda.
Dilluns 07/04/2025 Café El Coro. Al Vespre. Entrevista. Tiene un origen etimológico que se remonta al francés medio “entrevue”, que a su vez proviene del verbo “entrevoir”, que significa “vislumbrar” o “ver a través”. Me encuentro con Mònica Ramoneda en El Coro de Vilafranca del Penedès. Creo que ambos estamos un poco nerviosos. Quizás porque una entrevista puede ser un coñazo o una chingonería. Y afortunadamente fue lo segundo. Pasadas las primeras formalidades, el relato se va construyendo con palabras que se van armonizando. Y entonces ya estamos platicando. Con un par de chelas, casi como en una cantina. Y el tiempo fluye. Se van dibujando las anécdotas, las emociones, los recuerdos y las esperanzas. Y reímos. Que es bueno reír. Y vislumbrar, que también es bueno. En quin moment estàs actualment? A nivell personal el que t’explicava estic en un moment de cerca, de canvi a nivell professional. Inclús de replantejar-me que vull ser quan sigui gran per que ja soc gran però encara no ho sé. I una mica això intentant… odio la paraula reinventar-se però si que vull redefeninir-me. La vida m’ha portat a estar en una agencia de comunicació científica i estic bé però no em vinculo amb la feina que faig llavors necessitaria tornar al mon social a on havia estat abans. Llavors això el meu moment actual es tracta de trobar un lloc que em dugui de menjar i que em dugui vinculació amb la feina per que ara mateix es arribar el dilluns i esperar que arribi el cap de setmana i no m’agrada per que a mi m’agrada treballar, llavors es una mica intentar trobar això. A nivell personal es lo que m’està ocupant més ara mateix. Després hi ha també els fills i tota la resta de coses… Per que abans què feies que parlaves del mon social. Si jo parlo del començament de la meva carrera si que vaig estar, de fet vaig estar entre Mèxic i Guatemala uns molts anys en temes de recuperació de la memòria històrica amb organitzacions allà i era una feina que m’agradava moltíssim. El que passa es que es podia fer en aquella època per que no tenia despeses afegides. I després aquí a Catalunya es més difícil trobar feines en aquest sentit que et permetessin independitzar-me, crear família… doncs es precisament per això vaig anar derivant cap a gabinets de comunicació ((Incomprensible)). Però jo crec que on més he gaudit es en projectes de vinculació social i es això el que consta de trobar. Es difícil… I suposo que et fas gran i ja no ets tan idealista com abans, vull dir que ja li veus molt els peròs a moltes coses i abans et podies engrescar molt ràpidament en projectes i ara la part fosca la veus abans i això fa que no et posis tan fàcil. Esta bé per que detectes la part fosca mes ràpid però també esta malament per que doncs ja no t’engresques tant a les coses. Vull dir que fins que no et poses però el mon de la cooperació te molt part fosca. Jo de fet ho vaig deixar per que vaig dir fins aquí per que veia coses que no m’agradaven… però també hi ha l’altre perquè que si que et dona per posar-te. Unes petites pinzellades biogràfiques… on vas néixer, com vas néixer, part natural… Si o no…? Vaig néixer a Barcelona, al barri de Gràcia, mis pares son de Gràcia de tota la vida, el part diria que va ser natural i soc la mitjana de tres germans. Vivíem a Gràcia, el que passa es que l’escola era al barri del Guinardó, era la primera escola pública catalana a Barcelona, llavors els meus pares tots progres van apostar per allà. Vaig passar la meva infància en aquella escola, era una escola molt petita. Vas a Barcelona, els pares continuen a Barcelona? Si, a Barcelona hi ha els meus pares, ma germana, mon germà viu a Sant Cugat del Vallés, al costat. I la meva avia es encara viva, 99 anys farà… si vaig es a veure’ls. De fet jo crec que fa que no recorro Barcelona o el barri caminant o així mogollon. Si, per que vaig a veure a la família i torno. Es que jo mai vaig ser gaire de ciutat. Sempre vaig voler marxar de Barcelona. Meus pares tenien una casa d’estiu a Moià que es un poble de la Comarca de Moianès, abans no era comarca i ara ho es. Està com entre Vic i Manresa i allà anaven tots els estius i allà vaig fer una colla d’amics molt gran. Llavors la meva vida social tenia molta força a Moia i a Barcelona no em sentia a gust. Sempre pensava, marxaràs de Barcelona a la que puguis. Jo hauria volgut anar a estudiar fora però vaig escollir periodisme a la Autònoma per tant encara vivia amb els meus pares i llavors quan vaig conèixer a l’Enric també el tenia ganes de marxar. Crec que la millor decisió que he pres a la meva vida es marxar de Barcelona. A Vilafranca? Es Vilafranca una mica per casualitat. Buscàvem sobretot apropar-nos a la feina d’un dels dos. L’Enric treballa al Parc del Foix miraven o Vilafranca o Vilanova i el pis que més ens agradava estava a Vilafranca i per això estem aquí, però si ens hagués agradat més un de Vilanova hauria estat all. De fet l’idea inicial era, això ho fèiem quan tot just estava embarassada i llavors era fem un primer any a Vilafranca però acabarem anant a viure a un poble petit o a una masia. La idea era anar a lo rural més autèntic. Però dèiem a veure serem pares novatos, no ho fem tot de cop perquè potser no som tan neuronals com ens pensem i llavors ens vam trobar tan bé aquí a Vilafranca que ja no, que ja ens ha agradat vaja. Després ens vam separar i jo ja em quedo
